Després del que diuen els polítics, els espais preferents dels diaris durant l’estiu estan dedicats a parlar dels qui, convivint enmig nostre, es dediquen a fer-nos la punyeta d’una manera o d’una altra. Em refereixo als lladregots de tota mena (hi ha moltes especialitats dins aquest ofici), i a la resta de tribus urbanes que amb el seu comportament dificulten la nostra ja prou difícil convivència: grafitaires, okupes, lladres de bosses, de pisos, de cotxes, de coure....

DE GRAFITAIRES. El tema del control dels que fan obres d’art a les parets no sé com està, però la pràctica d’aquests xicots interessats a mostrar-nos les seves meravelles en contra de la nostra voluntat no s’eradica. Les brigades de neteja sovintegen i els paraments i les portes continuen bruts. A l’entrada del garatge de casa, s’esborren les pintades i al cap d’un temps tornen a aparèixer. El carrer del Migdia, per posar un exemple, està molt retolat, des del parc de les Casernes fins a la plaça del Lleó, amb la concentració més gran de pintades prop del Col•legi La Salle. A part que va ser la meva escola, no vull pas insinuar que la mainada del col•legi pinti en algun lloc més que no sigui la llibreta. Déu me’n lliuri.

DE LLADREGOTS. Dels lladres de bosses, ¿què n’hem de dir? La setmana passada, sense anar mes lluny, a les dotze del matí, varen robar la bossa a una noia davant del parc de les Casernes. El lladre va deixar la noia cridant i va fugir a través del carrer Antic Roca sense que ningú no l’aturés. Els lladres de coure ara estan de moda, i deixen poblacions enteres incomunicades per terra, mar i aire. Al ferrocarril de Manresa a Barcelona li han robat només 30 km de catenària. Resultat: han de salvar aquesta distància amb autocars, i han convertit la duració del trajecte a dues hores. S’ha retrocedit al temps de la màquina de vapor. A Sant Esteve de Llémena els han robat tot el cable que els porta el telèfon i els han deixat incomunicats. Aquesta pràctica és diària, fins a tal punt que la nostra estimada Telefònica ha acabat els estocs de cable a Girona. Això sí, vaig quedar parat de la pulcritud amb què treballen: uns talls nets i ben escairats, dignes del millor operari. Quan tenen el cable a terra, el tallen a talls perfectament iguals, i els apilonen que fa goig. Com aquells pilons de llenya que provenen d’aclarir el bosc i que a voltes trobem en una raconada d’una pista forestal. Doncs igual. Els ho paguen a 2 €/kg en brut i a 4 € en net.

L’avi patern va ser un pioner de l’electricitat a Girona i un gran operari. Quan es va casar, va muntar un taller de bobinatge de motors elèctrics i anava guardant tot el coure que treia dels motors cremats. Em va explicar l’àvia que, quan va vendre la primera partida, dels diners que en va fer, li va fer construir un trinxant per al menjador de casa. De petitet, al taller de l’avi, vaig conèixer el quarto de la xatarra, la ferralla. Cada vegada que s’omplia, cridava el comprador perquè la hi vingués a buscar. Prèviament, agafava l’últim aprenent que havia entrat i la hi feia cremar, ja que el qui comprava no volia barreja entre cremat i sense. Si no es feia així, el comprador feia un capmàs amb el preu, sempre al seu favor, és clar. Ara tinc al menjador de casa aquell moble, i cada vegada que el veig, no sé el perquè, associo el trinxant amb el coure i amb l’olor del vernís cremat. En aquelles èpoques l’únic que robaven els lladregots era el coure cremat. Les instal•lacions noves no les tocava ningú, i això que de penúries n’hi havia més llavors que ara. De tant en tant, els diaris portaven la notícia que algun gitano desinformat havia volgut robar un cable d’una instal•lació que estava en actiu i havia quedat fregit.

D’OKUPES. Avui he sentit una notícia sobre okupes que ja sobrepassa el súmmum. A una dona del Raval se li va ocórrer, fa dos anys, anar-se’n de vacances. Quan va tornar, va trobar el pis ocupat i amb el pany canviat. Fa dos anys que no pot entrar a casa i viu a la botiga que té davant del pis. Ho té tot dins: joies, fotos, papers... Hi ha hagut tres judicis, però els okupes no s’han presentat. Ara el defensor del poble té un expedient per a presentar-lo al parlament i començar a parlar de modificacions de lleis. I jo pregunto: ¿com és possible que passin aquestes coses en aquest país? No té aquesta dona les escriptures del pis, els rebuts de l’IBI, de la comunitat de propietaris, de la llum, de l’aigua... No n’hi hauria d’haver prou amb això per a demostrar-ne la propietat a la justícia. ¿Què tenen els quatre crestats que viuen allà dins per a demostrar la seva propietat? Si a aquesta dona un dia se li escapa un rebut de l’aigua o de la llum, bé que les companyies li tallaran el subministrament en un obrir i tancar d’ulls sense cap judici, no? I mentrestant, la pobra, surt a fora la botiga a esbravar-se, veu al balcó del seu pis els nous senyors que paren la fresca, als quals els paga tots els serveis. Quina decepció més gran ha de tenir aquesta pobra dona de la societat que li ha tocat viure, dels qui la governem, dels qui fan les lleis i dels qui les fan complir. No és que faci cap suggeriment, però imagineu-vos per un moment que, aquesta dona, aprofitant un moment que els estadants no hi són, anés allà amb el serraller, obrís la porta, canviés el pany, i es fiqués dins. O sigui, que reocupés el pis. ¿Què passaria?

En Lluc, un meu nét de quatre anys, té un país imaginari al qual es refereix sovint per idealitzar les coses. El país es diu Pusqui. M’explica que el que mana allà es diu Nemesito, i que té els cabells blancs com jo. Diu que és un país molt tranquil i que els animals o bé són al bosc o estan tancats al zoo. Com podeu veure, aquí som molt lluny del que passa a Pusqui. Potser algun dia hi hauré de fer una escapada.