Vaig pujar quatre dies a la Cerdanya, un lloc que tinc oblidat de sempre. Suposo l’excusa de molts gironins: la collada, molta gent, etc. Intentava descobrir natura i gastronomia. Sempre que puc intento combinar totes dues coses.

Vaig pujar un dijous al matí, collada amunt, i em vaig adonar que, si no hi ha pressa i la fas xino-xano, no es fa tan pesada. Vaig dinar a Ca l’Eudald, a Alp. Un lloc que va a més, estan ben assessorats, però encara no han triat què volen ser. Volen tocar campanes i anar a la processó. M’explico: durant l’estiu, els dijous, fan una paella monumental,  que serveixen a la pèrgola i al jardí, i és com un esdeveniment allà dalt, on va mig poble: turistes, policies, camioners i amics de la família. Mentrestant, el restaurant de dins queda desatès per part del personal i dels mateixos amos, que només estan per la paella i tot el que l’envolta. La noia que em servia, que parlava castellà, es va haver d’excusar dos o tres cops per la falta d’atenció. El producte és bo, i el cuinen sense espatllar-lo, però si heu d’anar-hi, no ho feu en dijous, o llavors és més pràctic que us apunteu a la paella.

A Bellver vaig hostatjar-me a Santa  Maria de Talló, a l’hotel Cal Rei de Talló, un hotelet sense pretensions, tranquil, en un poblet encara més tranquil. Simpatia i bona atenció, em va sorprendre encara més la cuina, impensadament correcta. El recomano.

Divendres vaig sortir a fer un volt per la muntanya. De Guils vaig pujar a l’estació de Guils Fontanera i vaig voltar un xic per allà dalt contemplant com les vaques i la gent pasturaven. De baixada vaig dinar a Ca la Núria, a Bellver, un restaurant que s’ha estrenat de nou. No estarà malament quan s’hagin polit un xic. Relació qualitat preu, potser una mica alta. El podeu provar.

També vaig aprofitar per a anar a veure marmotes. Resulta que aquest mamífer que sol viure en roquissers d’alta muntanya, ara el pots veure a la mateixa carretera que va de Bellver a Puigcerdà. Des de fa tres o quatre anys se n’ha establert una colònia allà. Vaig passar-hi una bona estona observant una vintena d’aquests rosegadors, jugant i parant el sol.

Cap al tard vaig sortir a peu de Talló per endinsar-me a la Vall de l’Ingla, en un recorregut d’uns 5 km. Vaig passar per davant de la petita església de Sant Serni de Coborriu i, seguint el petit i bucòlic riu, vorejat per roures, verns, freixes i avellaners,  vaig entrar a la vall. Un xic més amunt del cartell que dóna entrada al parc del Cadí-Moixeró, hi ha uns grans penyals a mà esquerra. Mirant amb els prismàtics, vaig trobar-me amb la sorpresa que de dalt la carena varen sortir quatre aufranys. Més tard em vaig assabentar que enguany hi han criat. I quan estava en plena observació, em va sortir un trencalòs i es va passejar, sense presses, per sobre meu, una bona estona. Era un mascle i se li observaven clarament els colors daurats de les plomes, que reflectien els últims raigs de sol de la tarda. Un dia feliç.

Dissabte vaig pujar als estanys de Malniu per la carretera de Meranges. Després de deixar el cotxe a uns 4 km abans del refugi (quin encert!), vaig pujar a peu fins a dalt. Llavors, amb mitja horeta més, vam arribar al llac situat a 2.260 m. Durant el trajecte de pujada arribaven pocs cotxes, hi havia una tensa tranquil•litat. Com que jo anava guindat amb pantalons curts del Coronel Tapioca, barret d’ala ampla i prismàtics, alguns es paraven a preguntar-me si anaven per bon camí. De retorn al refugi el lloc estava saturat de vehicles de tot tipus i en continuaven pujant. Els guardes es varen alarmar i un va haver de baixar uns quants quilòmetres avall a parar-los, ja que no n’hi cabia cap més. Quan vaig arribar a baix, a més dels cotxes parats, en continuaven arribant constantment. Era la una del migdia i no hi havia bolets. Déu n’hi do.

A la tarda vaig anar fins a Puigcerdà. Els carrers de vianants anaven de gom a gom, les botigues eren plenes de badocs, i a les terrasses dels bars no s’hi cabia. Tot un fenomen, el de la Cerdanya.

Vaig anar a sopar al poble de Ger, al Rebost de Ger, ben atès per la Chusa i el seu equip. Menjar correcte, i en un apartat de la carta, una sèrie de plats condicionats per l’estiu, cosa que s’agraeix. Salmorejo amb flocs de pernil ibèric, i rossinyols amb ceba, patata, botifarra esparracada i un ou esclafat. El que em passa a mi és una cosa marginal a la gastronomia, i és que la pedra em cansa una mica, i menjar en una estança feta amb aquest material, principalment a l’estiu, quan fa calor, em fatiga. Preus un xic elevats, però bon producte i ben fet. El recomano.

Diumenge, abans de marxar, vaig fer una passejada obligada pel poble de Talló, per les quatre cases que el formen, vaja. El complex més important el forma l’església de Santa Maria, el cementiri i el tanatori, tot molt cotronoi i ben estructurat, a fi d’estalviar passes al difunt i als familiars. A l’entrada del cementiri hi havia un cartell enganxat amb cel•lo que sota el títol de «Robar és pecat» deia: «¿Tan miserable ets que ens has de robar les flors dels nostres familiars i amics? T’estem vigilant, així que tu mateix, la pròxima vas als mossos.» Tenen caràcter aquesta gent de muntanya.

A mig matí vaig agafar els trastets i vaig fer via collada avall. Mentre de pujada venien els moters en peregrinació, de baixada m’avançaven una colla de Nuvolaris (segurament  els mateixos que els vespres fan parar les campanes de les esglésies i fan posar amortidors a les esquelles de les vaques), amb els seus cotxes bons i ràpids que retornaven a la gran ciutat. Quan em passaven em miraven malament, fins i tot algun em va tocar el clàxon. Aquesta és la cara i la creu de la benvolguda Cerdanya. (Ho sento, però algú ho havia de dir.) Vaig parar-me a Ripoll, a la plaça, on en un rètol es podia llegir: «Ripoll, bressol de Catalunya». Un vermut i una visita a l’església de Santa Maria em van retornar la tranquil•litat que havia perdut en el viatge de tornada.

Un cop a la Garrotxa, parada obligada a Bianya, a Ca l’Enric, on vaig levitar una bona estona de la mà d’en Jordi i la Isabel oficiant als fogons i d’en Joan a taula. En un moment determinat, la cambrera, en servir-me el plat em va dir: «I això són uns rossinyols.» Jo li vaig contestar: «No, això són vaquetes.» «Té raó, però si dic vaquetes no m’entén ningú.» Em va prometre que no ho tornaria a fer mai més.