El divendres 14 d'octubre vaig estrenar l'espai Vinomi del Pont Major, fent una xerrada sobre la cuina de les àvies, relacionada amb el meu llibre El que es menjava a casa. Posteriorment hi va haver un sopar a base de receptes del llibre, oficiat per l'amic i cuiner Josep Collell, amb el meu ajut. Croquetes d'albergínia, pota i tripa a la vinagreta, croquetes de bacallà, cigrons guisats, bacallà amb pebrot i tomata, bistecs plens, albergínies amb sucre i préssec amb vi. Tot això maridat amb els vins més adients. La festa va sortir rodona, i els comensals, contents, van sortir a hores petites.

Conec en Quim Vich de tota la vida, però vam intimar més a final dels 70, quan vam anar a visitar els cellers Paternina, a Ollauri, amb el grup gastronòmic els Bocafins. Una gran sortida, portada amb exquisidesa pel nostre amfitrió, amb una minestra de verdures als cellers que encara, a hores d'ara, no em puc treure del cap. Vàrem degustar vins molt antics i ben conservats, servits de la mà de don Federico, el cap del celler, que es deia com el vi, però només era un empleat. Aquell dia el Conde de los Andes va volar baix i va fer diverses passades. Llavors guitarres i havaneres, Duque de Alba, i la festa va acabar sota les voltes de la plaça de Haro, explicant acudits i cantant goigs i caramelles. Posteriorment vaig tornar a veure don Federico abatut, quan van espoliar els cellers a en Ruiz Mateos, i arribava setmanalment una furgoneta a buscar vins per a la bodeguilla de la Moncloa. No sé com va acabar la cosa, però crec que allò d'haver d'obrir el sancta sanctorum, tancat amb reixes i clau, on hi havia vins d'abans de la guerra civil, ho va portar malament. Ja veieu les incongruències de la vida: la guerra va respectar aquell raconet dels cellers i la democràcia no.

La meva relació amb en Quim, i posteriorment amb la Mar ha estat freqüent i bona. I ara ells, lliures de la problemàtica de la fabricació, han assolit un nou repte a partir d'una preciositat de local adequat per a tasts i com a restaurant, ajudats, quan convé, per la sala noble de 1911, que és una meravella. Ofereixen carta als migdies a base de mitges racions i una mica més, i sopars alguns vespres. Tenen un bon equip de sala, gent trempada a la cuina, un magatzem de vins paret per paret, i a ells d'idees no els en falten. Tots els condicionants per a tenir l'èxit que els desitjo.