Vaig estar amb els amics de l'Entitat Gastronòmica de Cassà de la Selva, aquells bons amics que porten tanta marxa, per fer el sopar anual de Quaresma a Can Quirze, l'última fonda del poble i de les últimes de tots els pobles dels voltants. Regenta la cuina en Robert Parera, l'últim de Filipines, especial, fet a la seva manera i a la manera del seu petit espai vital que és la seva cuina.

Quan entres, et trobes amb el que seria la recepció, una taula i quatre cadires, per als de la casa és clar, a l'esquerra la petita cuina, i a la dreta un únic menjador que presideix una ràdio antiga en un prestatge, un ram de flors de plàstic, i una marina pintada probablement per algun parent o conegut. La resta són fotografies de tots els equips de futbol que han desfilat pel poble, des que en Quirze era jove. A la fonda no es poden llegir diaris. La norma.

Els amics s'hi retroben cada any per Quaresma per menjar el «niu». Però el niu d'en Quirze és especial, i encara que la vila de Cassà, en èpoques dels tapers, estigués molt unida amb Palafrugell, els seus nius no tenen res a veure. La recepta d'en Quirze es compon de pèsols, carxofes, ous durs, bacallà, tripes de bacallà i granotes. Només té en comú el bacallà i la tripa. Hi falta el peixopalo, els tords i la patata. Hi sobra els pèsols i les carxofes. El plat d'en Quirze és un platillo de Quaresma, o un bacallà a la catalana (encara que sense patates), i també és quasi calcat al del meu llibre, que per no saber quin nom posar-hi, en vaig dir bacallà amb ous durs, carxofes i pèsols. Una senyora assistent al sopar, oriünda de Palafrugell, es va atrevir a batejar-lo com a «niu petit», nom que vaig trobar molt encertat. El que no em queda gaire clar és el tema de les granotes. Potser no deixa de ser un deix nostàlgic del cuiner, de quan de petit pescava granotes a la riera Verneda. Ho haurem d'aclarir.

En Josep Pla, en el seu volum El que hem menjat, dedica un capítol al niu. Parla que els ocells hi són indispensables, principalment tords si n'és el temps, i explica que es posaven al mig del plat, i que potser li van donar el nom. També parla de les tripes, que diu que han de ser cuites a fi de donar textura al plat. Les d'en Quirze ho eren poc. També esmenta l'estocafix (stockfisch en anglès; peixopalo o pixopalo, en català) com un bacallà deprimit. I també de la indispensable cullerada d'allioli, és clar. En Josep Lladonosa, el gran mestre de la cuina catalana, explica en un dels seus llibres, El gran llibre de la Cuina Catalana, que el plat es remata amb una bona picada feta amb alls, avellanes, carquinyolis i safrà, i que algunes persones substitueixen la picada per l'allioli. A la recepta del llibre La Cuina Gironina, en Jaume Fàbrega explica meravellosament la substitució de la tripa de bacallà pel morro de vedella. Justifica aquesta substitució quan no hi havia tripa, i ho considera indispensable per a contrarestar la duresa de l'estocafix o peixopalo en el guisat. Que sàvia que és la nostra cuina! I jo, fa una colla d'anys, vaig menjar a Palafrugell, a Ca la Filomena i a un altre lloc, nius que, a més, portaven sépia o calamar, ingredients que, segons sembla, es van començar a afegir en èpoques grasses. Com podeu veure, les variants sobre aquest mític plat són molt grans.

El sopar a Can Quirze va consistir en un pica-pica de musclos i calamar a la romana, seguit del «niu petit», que estava molt en el seu punt. Poc fort, tal com es feia a casa, deixant que la dolçor del pèsol predominés. Tot això regat amb un blanc Magenc blanc 2011, dels Cellers d'en Guilla, desconegut per a mi, a base de garnatxa blanca, macabeu i moscat. Per a postres un parell de flams de carajillo gegantins, fets a l'estil del flam de pólvores que em feia l'àvia Lurdes, però amb un lleuger gust de carajillo. Curiós. A casa es feien dos tipus de flams: d'ou i de pólvores. A la mainada d'abans, com a la d'ara, ens agradava més el de pólvores per la seva textura més fina, menys granullada. L'àvia, per no renunciar, suposo, a fer-nos menjar productes naturals, es va inventar fer-los mig i mig.

Per acabar, bunyols i carquinyolis acompanyats de cava Castell del Remei, i de la bona companyonia d'aquests amics de Cassà tan emprenedors.