Ingredients per a 6 persones

1 kg de farina de força
60g de llevat de París
6 ous
250 g de sucre
75 g de greix
50 g de mantega
1 copa d'anís
1 1/2 copa de Cointreau
1/4 L d'aigua
la pela de litja llimona ratllada
oli d’oliva de 0,4º

Escalfeu aigua per a desfer el llevat i poseu-lo a fermentar en un ansat una estona. Poseu la farina sobre un pedrís i feu un cercle, buit al mig, on heu d’abocar tots els ingredients: llevat, ous, sucre, greix, mantega, la pela de llimona ratllada, els licors i l’aigua. Barregeu-ho amb la farina a poc a poc. Quan estigui tot homogeneïtzat, pasteu la massa sense estalviar-hi temps. Si noteu que encara s’enganxa, afegiu-hi farina amb cura. Quan estigui al punt, poseu-la en una bujola en un lloc calent, tapeu-la i deixeu-la reposar fins que hagi llevat, com a mínim 2 o 3 hores. Agafeu una cassola amb oli abundant, molt calent, feu els bunyols i fregiu-los. Ensucreu-los amb sucre normal o en pols.

Aquesta recepta és molt contrastada i l’èxit és assegurat. Penseu que el resultat és directament proporcional al temps que treballeu la pasta i al fet que estigui ben llevada. Antigament, en lloc d’emprar l’anís i el Cointreau, es feia servir el rosoli, que era un preparat que es comprava a les tavernes, i més tard als bars de poble o de barri. Els rosolis eren elaborats normalment per una dona experta, i consistien en una espècie de ratafia a base d’aiguardent i sucre, on es posava canyella, matafaluga i altres ingredients a gust de l’elaborador. A l’àvia Carme li preparaven els rosolis a Can Rustullet, una fonda que teníem a sota casa, al Jardí de la Infància. A casa, com en totes les cases suposo, fer bunyols era tot un esdeveniment. Quan l’àvia Lourdes els havia pastats, tapava la bujola amb una manta, perquè llevessin millor, i la col·locava en el lloc que considerava més calent de la casa, normalment a la cuina, però també vaig veure la bujola en altres llocs inversemblants. Llavors ens feia vigilar-la amb cura, i quan deia ara, fos l’hora que fos, havíem de córrer tots. No sabíem mai quan els couríem, perquè no llevaven mai en el mateix temps. El que sí que recordo és la il·lusió de fer ninots amb la pasta i posar-los a coure. Es poden acompanyar amb ratafia, encara que a casa, com que l’àvia Lourdes era de Llançà es prenien amb garnatxa. La mare em deia que no era gaire partidària de la ratafia —amb perdó dels garrotxins—, perquè li feia pensar en la Murrutina 
o el Vegetalin que li donaven de petita.

Temporada: el títol ja ho diu tot.