mida text -a +a     Facebook   Twitter
versión en castellano
CA L’ENRIC A L’ESTIU
CARLES GINÈS | 04 de juliol del 2019

Quan l’amic Ton, mestre de cerimònies dels il·lustres Tastavins, em va dir que faríem el sopar de cloenda del curs 2018-2019 a Ca l’Enric, vaig entendre de seguida que anàvem per bon camí. Ca l’Enric, refugi gastronòmic d’hivern i d’estiu. Però quan em van explicar la manera original d’entrar al restaurant ja no ho vaig tenir tant clar. Resulta que els que veníem de fora entraríem a tres quarts de nou, i els d’Olot a un quart de deu. Era per donar més fluïdesa a la posada en marxa de la cuina. I a fe de Déu que va anar bé.

En Pep, l’Enric i jo pujàvem cap a Olot quan el sol, vermellós per la pols i la contaminació, se n’anava a dormir al davant nostre. Vàrem arribar just quan en Joan acabava de cordar-se el botó de l’americana i, sense adonar-nos-en, vam tenir una copa de xampany Perrier-Jouët als dits. Molt correcte aquest gran brut francès que jo desconeixia. Quan va arribar el que faltava per a completar la nostra taula, en Xicu ens van passar al menjador.

A taula hi havia poca llum com en molts restaurants d’avui, massa intimista per al que havíem de fer allà. Per a l’aperitiu, gratinat de macarrons; galetes d’espinacs amb brandada de bacallà i mel de pi; cirera amb cream fresh, i bombó de fesols de Santa Pau amb arengada i Takoyaki. Tots molt reeixits. Cal destacar la cirera i el bombó de fesols, que eren novetats per a mi.

El menú el vam començar pel «sotabosc de la Vall de Bianya», que en llenguatge col·loquial equival a un excel·lent tàrtar de vedella madurada, acompanyat d’un mini-moixernó, dues mini-vaquetes, i també d’una mantega envellida. Sempre he mantingut el criteri que aquest és un dels millors tàrtars que es poden menjar a la província. Per a beure, una copa de mançanilla Callejuela, de San Lúcar de Barrameda.

Després va venir el «calamar a la romana», un plat curiós que poc té a veure amb el títol i on la romana costa de trobar. El calamar picolat en cru se serveix en forma de rosquilla i amb una picada de color groc al cim que no sé ben bé el que era. Una curiosa desconstrucció. Aquí vàrem començar amb un blanc ecològic amb criança, Gran Autòcton 2017 (Baix Penedès) de xarel·lo, xarel·lo vermell i malvasia de Sitges, que faríem seguir durant una colla de plats.

Vam continuar amb una «crema catalana», una espècie de royal mar i muntanya, feta amb caldo de pollastre, uns talls d’aquest ocell i un escamarlà sense feina. Un plat curiós, extremadament suau. Un encert. Llavors va venir una «truita de patata i ceba amb rossinyols», decorada amb badocs, i un «bacallà amb guisat de fesols de Santa Pau i tirabecs».

«El cabrit sense feina amb duxelle de ceps» va arribar acompanyat d’un Artadi Viñas de Gain 2010 (Rioja). Un bon vi i una anyada excel·lent, que ja està esgotada.

Per acabar, «costella de vaca amb parmentier de maduració», on pel títol no em va quedar clar si la maduració era de la carn o de la patata. Però excel·lents les dues coses. El Dofí 2013 (Priorat) de l’Álvaro Palacios ens va proporcionar una traca final i el «Gloria a San Narciso», com no podia ser d’una altra manera.

Llavors dues postres acompanyades del Garnatxa Solera Gran Reserva de Campmany.

Un extraordinari sopar amb uns grans companys, un gran restaurant i uns organitzadors competents.  


Comentaris Afegeix el teu
Josep Mª Mayola
04-07-2019
1

Bon reportatge, Carles. Que per molts anys els puguis seguir fent

CARLES GINÈS respon:
Moltes gràcies per seguir-me Josep Mª. Bon estiu.




Escriu el teu comentari

El teu comentari quedarà publicat en breu. Si considerem que que no és oportú, ens reservem el dret d'eliminar-lo.


carles ginès - fotografia i literatura - contacte

© El contingut d'aquesta web no pot ser copiat ni reproduït sense el permís explícit de l'autor per escrit.