En vigílies de Nadal, vaig sortir a fer una volta ornito-gastronòmica amb el meu bon amic Joan. L’objectiu primordial era fotografiar les grues a les deveses extremenyes encara que sabíem que seria un xic dificultós. Vàrem baixar per València on tenim per costum fer un arrosset agarraet, d’aquells que per poc que et descuidis amb els entrants fas fanga. Després de dinar vam fer via prop de Quero (Toledo), on havíem de passar quatre dies. Férem quarter per dormir a Alcázar de San Juan, en un hotel que havia estat un convent de monges. Les cel·les al voltant del claustre s’han reconvertit en dormitoris confortables. A la recepció tenen...

Les set de la tarda tot just estrenat el juliol. Assegut a la fantàstica terrasseta de la casa rural, tinc davant meu les feixes calcàries mig abandonades del poble del Berro. Quatre ceps desordenats, mitja dotzena d'oliveres, escadusseres figueres, restes del que havia sigut l'agricultura en aquesta zona. Ara està sota mínims a causa de l'aridesa del lloc i de l'aïllament, que encareix el transport dels productes fins al punt que no els fa rendibles. Amb el que han de comprar els passa igual: és més cara una cervesa portada al Berro que a Múrcia. Això sempre ha sigut així: quan jo era petit era més car prendre una gasosa al Santuari de Rocacorba que a Girona....

Escric aquesta crònica perdut per la Serra d'Andújar (Jaén). Bé, perdut però localitzable. Hem viatjat a fer una cosa, que si me la demanessin per força, no la faria. M'he tancat en un aguait de 2x2 m, dotze hores seguides per intentar fotografiar el gran gat: el linx ibèric. En Juan Carlos, el nostre guia, ens ha recollit al meu company Joan i a mi en una casa rural d'Andújar a dos quarts de set del matí. Hem fet el recorregut fins a lloc per una carretera plena de forats que m'ha recordat la que anava de Girona a Canet d'Adri en els anys cinquanta. El trajecte ha durat una hora llarga, fins que, travessant el poble fantasma i vorejant el pantà del Jándula,...

Vam deixar enrere una Girona amb núvols gruixuts que amenaçaven neu a muntanya i fred a la plana. Per l’autopista del Mediterrani arribàrem a València per dinar a L’Alqueria El Brosquil, que em va recomanar un dels molts amics que tinc i que em volen bé. Quatre entreteniments i un «arrosset melós de llobregant». Recomanable. Llavors, a la tarda, acabàrem de fer els 300 km que ens quedaven fins a Puerto Lumbreras. Un bon hotel, molt acolorit per fora, però confortable de dins. A la carta un plat extraordinari i suggerent: «Calamares nacionales a la española». Vaig interpretar que «nacionales» volia dir del país, que no eren...

Ho teníem molt ben programat amb el meu amic Joan. Es tractava d’una sortida a Belchite per «ventar alguns retratus», que diuen els d’Olot, a ocells esteparis: gangues i xurres concretament. Com que la feina es prometia una mica feixuga a causa de les temperatures, ens pararíem anant al restaurant Malena, a Gimenells, i tornant a can Jubany a Calldetenes. Venien de pas, més o menys. Vam arribar al Malena a través d’una carretera estreta sembrada de plataners a banda i banda, com les carreteres d’aquí fa una colla d’anys. El restaurant està instal·lat en una antiga vaqueria, difícil de trobar. El navegador ens va portar a unes naus de...