Divendres vaig sortir al bosc per afers micològics amb un meu company, en Miquel Àngel. Teníem idea d’anar a la zona dels Metges (Sant Cebrià de Lledó), a cavall entre el Baix Empordà i el Gironès. Quan arribàrem al bosc la cosa no pintava gens bé. Havia glaçat. Em penso que ja feia dos o tres dies que glaçava, i els pocs bolets que trobàvem estaven en conserva. Entre ells un rossinyol que semblava un calippo sense funda. Quin maldecap: el fred havia entrat en el bosc i ho havia parat tot. Decebuts, vàrem anar cap a les zones de Cadiretes i Solius, buscant un lloc més arrecerat. En Miquel hi havia voltat amb uns micòlegs...

L'ascensor. Aquests dies l'ascensor de casa semblava la pel•lícula El perfum. Vaig baixar un matí a comprar el diari i feia pudor de gos. Quan vaig tornar a pujar, feia olor de colònia. Al cap d'una estona vaig tornar a baixar per a anar a la carnisseria i feia olor d'un altre perfum, aquest cop de més qualitat. Quan vaig tornar, feia pudor d'un gos diferent. Per a parar boig. Vaig pensar que no tornaria a sortir o que baixaria per l'escala. El banc. El Banc de Sabadell continua amb la seva campanya publicitària penjant fotografies d'en Guardiola a tort i a dret. Bon anunci. El cognom del personatge no pot estar més ben triat per a fomentar l'estalvi. La pesca. Vaig anar a fer un volt a les...

Vaig pujar quatre dies a la Cerdanya, un lloc que tinc oblidat de sempre. Suposo l’excusa de molts gironins: la collada, molta gent, etc. Intentava descobrir natura i gastronomia. Sempre que puc intento combinar totes dues coses. Vaig pujar un dijous al matí, collada amunt, i em vaig adonar que, si no hi ha pressa i la fas xino-xano, no es fa tan pesada. Vaig dinar a Ca l’Eudald, a Alp. Un lloc que va a més, estan ben assessorats, però encara no han triat què volen ser. Volen tocar campanes i anar a la processó. M’explico: durant l’estiu, els dijous, fan una paella monumental,  que serveixen a la pèrgola i al jardí, i és com un esdeveniment allà...

Després del que diuen els polítics, els espais preferents dels diaris durant l’estiu estan dedicats a parlar dels qui, convivint enmig nostre, es dediquen a fer-nos la punyeta d’una manera o d’una altra. Em refereixo als lladregots de tota mena (hi ha moltes especialitats dins aquest ofici), i a la resta de tribus urbanes que amb el seu comportament dificulten la nostra ja prou difícil convivència: grafitaires, okupes, lladres de bosses, de pisos, de cotxes, de coure.... DE GRAFITAIRES. El tema del control dels que fan obres d’art a les parets no sé com està, però la pràctica d’aquests xicots interessats a mostrar-nos les seves meravelles en contra de la ...

Estic assegut en un restaurant a prop de Girona, al peu del desconegut massís transversal. Rocacorba, per entendre’ns. La muntanya és coronada per una penya en forma de vaixell, i amb dues banyes que ens han tret ara fa poc. Hi ha poca gent al restaurant, cosa estranya, però és clar que és aviat. És dijous i han fet arròs a la cassola, com no podia ser d’altra manera, si és que les tradicions encara compten per a alguna cosa. Jo no n’he menjat pas, ja que encara tinc ficat al cap el que em va dir l’avi patern, l’únic que vaig conèixer: «Compte amb l’arròs, que fa el ventre gros i la panxa prima.» Aquest avi, que va...